TANKES carrer del petons CAPITOLXI

Presoner era
A punta de pistola
Ferran el Rei
els soldats realistes
alliberar volien

sortir volien
acorralats estaven
metxes posaren
els canons carregaran
Andorra marxaren

TANKA

SO DE LES NITS
Breus silencis
Les nits misterioses
Toc de campanes
Primeres cantarelles
Pausades del sereno

TREBALLS DEN MIQUEL
Enfarinava
pasta enganxifosa
l’ha retallava
hi a la post l’arrenglava
la posava a la pala

EL TRANSIT

En Joan anava a treballar com sempre amb el seu cotxe. Com era normal a la carretera es va trobar una caravana enorme. De cop, el seu cotxe va començar a volar, a continuació es varen començar a enlairar la resta de cotxes. Semblaven ocells voladors en el cel , no xocaven entre ells, tots van anar agafant les direccions cap el lloc del seu destí.
En Joan va arribar més aviat que de costum. Al preguntar-li el motiu de la seva puntualitat. No es varen creure les seves explicacions, ja que van considerar que les seves arribades retardades eren excuses atribuïdes al trànsit i per això s’havia inventat la història del cotxe volador

Pere Clarimón

AIKÜS i TANKES ( EL CARRER DELS PETONS)

Ell mort estava
El cap l’hi tallaren
Se l’endugueren

Jo contemplava
El dia s’aixecava
Contornejava
Sembrats plens de rosada
Uns conreus dispersaven

Al cementiri
Del gran Compte d’Espanya
El cap robaren

Tocs de campanes
Les veus de sentinelles
Tocs de cornetes
Espinguet de trompetes
Crits de presidiaris

L'HORTOLÀ

L'HIVERN PRIMAVERA L'ESRIU

S’hauria de ser una persona poc sensible per no donar importància a la feines d’un pagès. Si tens amor a la naturalesa, veuràs que ens atorga de tot per poder viure: mines de ferro, d’or, tota mena de minerals, l’oxigen per poder respirar, tots el aliments que tenim al nostre abast, carns, peixos, hortalisses, llegums.... i tots els fruits de la terra.
Hi ha moltes persones que no han vist un hort. En Pere de petit ja va saber el que era cultivar un hort. Acabada la guerra el seu avi va fer un petit hort per poder tenir aliments per a la família, en Pere, era petit , però l’avi li va ensenyar a tenir amor a la terra. De la terra i els seus productes, s’han inspirat, poetes, músics, hi ha himnes, com el de la terra Murciana, sarsueles, com La Rosa del azafrán.
El Pere també es va dedicar una vegada jubilat a realitzar la il·lusió que li venia de petit: cultivar un tros de terra per fer-se el seu hort. A pesar de viure a Barcelona, anava a Sort molt sovint, allí va fer realitat el seu somni. Va començar primer a preparar la terra, abonar-la, passar-hi un petit motocultor, a col·locar el rec automàtic esperant la primavera.
A la primavera es van allargant els dies , comencen a florir els abrets; és l’època de plantar i sembrar, el sol els dona vida i l’aigua l’aliment necessari per poder créixer i esperant l’estiu, per poder recollir els tomàquets, cebes, enciams, mongetes tendres, patates i altres aliments, a la vegada els arbres fruiters també donen el seu fruit, compensant tot l’esforç que s’ha realitzat. La il·lusió de recollir el primer tomàquet, la primera fruita, qui no té un hort no la pot sentir. En entrar la tardor es recullen els últims fruits, es prepara l’hort per la pròxima primavera, es recullen tots els estris, cauen les fulles. L’hivern és molt fred, les temperatures baixen sota zero, neva, és l’època de podar els arbres, que encara dormen, la terra descansa, la neu adoba la terra. Aviat la primavera despuntarà

Pere Clarimón

El primer tramvia de Barcelon

Desprès de fer referència a l'últim tramvia,he pensat que també era interessant recordar el primer tranvia de Barcelona i a la vegada recordar els bitllets i preus de fa més de cinquanta anys
Pere Clarimón

SALVAR POEMES

L’EMIGRANT

Dolça Catalunya,
Pàtria del meu cor:
quan de tu s’allunya
d’enyorança és mor

Ermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu, marges i rius,
ermita al cel sospesa, per sempre adéu.

Arpes del bosc. Pinsans i caderneres,
canteu, canteu. Jo dic plorant
a boscos i riberes: Adéu-siau!

¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat? Mes al, mes all
¿On trobaré tes cimes , bell Montserrat?

Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta ermosa Seu, ni eixos turons,
Joiells de corones que et posà Déu.

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare ´
no us veuré més !Oh!, si al fossar
on jau ma dolça mare, jo el llit tingués!

Oh mariners…el vent que me’n desterra
Que em fa sofrir! Estic malalt. Mes ai!,
Torneu-me en terra, qui hi vol morir

Lletra de J. Verdaguer
Música de A. Vives

Pere Clarimón

Resum de l'erticle de Jaume Cabré (L'extinció de l'àliga del bec ample)

L’EXTINCIÓ D’UNA LLENGUA

La societat occidental s’ha preocupat de donar un respecte a les espècies i a la ciència per evitar-ne l’extinció . Però s’ha oblidat de la importància de les llengües.
Se sap el dia l’hora i el minut de la extinció (feta davant de testimonis) de la llengua dàlmata. Ho sabem, perqué uns dialectòlegs van estar vetllant a Toune Udaina, com l’home anava dient amb dàlmata les últimes paraules. Això va succeí a dos quarts de set del vespre del 10 de juny de 1898, i van poder certificar la seva mort.
L’extinció de qualsevol llengua, és un desastre humà de gran magnitud. Hi ha moltes llengües que desapareixen, i quasi ningú no n’és conscient
Les polítiques lingüístiques poden ser criticades o lloades , però tots els països en tenen. Ara bé, el que és ben cert; es que les llengües que no tenen estat, estan en perill de mort

Pere Clarimón

TANKES I HAIKÜS

TANKA SOBRA
LES SENYORETES DEL MAR

Parlan els peixos
Els vailets s’arrastellen
El sol s’apaga
Ones encantadores
Guspiregen en l’aire

HAIKÜ SOBRA
L’EXTINCIÓ DE LA LLENGÜA

Paraules mortes
Extinció de llengües
Mort perillosa

TANKA SOBRA EL VELL TRAMVIA

El vell tramvia
Al cementiri anava
L’home plorava
Desballestar volien
La ferralla deixaven

HAIKÜS

La fulla d’alba
Mirau-la com tremola
de nit i dia
la nit és de l’abisme
la glòria és de dia

Pere Clarimón

TANKES

Les grands campanes
Gavines espentaven
A mort tocaven
Llengües morint estaven
Com a flors colltorçades

L'ÚLTIM HABITANT

Era un petit poble del Pallars a on hi vivia un solitari pastor, que parlava la llengua pròpia d’equells indrets A ple segle XX no havia corrent elèctrica, no hi havia cap medi de transport, només es podia arrivar a peu, però tenia lo més important, tenia la seva pròpia llengua,
Quan baixava a la vall era per poder vendre el vestià i comprar queviures, parlava a la gent amb el seu idioma que no entenien, anava a l’Ajuntament per demanar que no es perdés la seva llengua tan estimada, que l’ensenyaria a l’escola, i també que li fessin arribar el corrent elèactrica. Al passar els anys li van instal-lar el corrent elèctric, ningú es va preocupar d’ensenyar la parla del pastor; l’ermità no va poder gaudir d’ella, aquell mateix dia es va produir la seva mort. Amb ell va morir la seva tan estimada llengua, el poble va anar al seu enterrament, però ningú va pensar amb la gran pèrdua d’aquell indret que ell defensava
De res va servir l’arribada de l’electricitat, només la fatalitat va caure sobre el petit pobble , per motius desconeguts es va incendiar, quedant solament les cendres i el record de l’última identitat d’aqella comarca



Pere Clarimón

LES LLENGÜES ESTAN EN PERILL D'EXTINCIÓ

Les llengües són el patrimoni més valuós de tota la humanitat i el seu mantaniment es la garantia de llibertat i democràcia.

La imposició per la força de certes llengües, no respectant els drets lingüístics i culturals de comunitats petites, poden fer-les desaparèixer